Alarma

El tic-tac tic-tac intermitent es va transformar (“massa d’hora”, va pensar) en el ring-ring estrident. Palpava, histèrica, per la tauleta, buscant el despertador. Després d’uns quants segons el va trobar i va prémer el botó. Però la màquina no callava. Premia i premia amb insistència. I la bèstia horària no parava de xisclar. Després de dies amb el ring-ring ficat al cap i de verificar, amb l’ajuda d’amics, familiars i parents tots, que cap despertador no cridava, que era cosa seva, va anar al metge de capçalera. El doctor de tot la va enviar a doctors de parts: al neuròleg, al psicòleg, al psiquiatre. A cinc o sis de cada especialitat, per contrastar opinions. Li van fer radiografies, TACS, preguntes, testos, anàlisis, endoscòpies, ressonàncies magnètiques, ecografies. I res, que tot estava bé, que l’incordi del ring-ring no el detectaven, que fes vida normal. ¿Com, vida normal, havent pres vida de despertador alarmat? Li van donar tractaments pels nervis, per l’estrès, per l’angoixa. Però el ring-ring era immune als fàrmacs. Va provar teràpies naturals, alternatives. Res. Al cap d’un temps va decidir anar per vies més espirituals, per ciències més ocultes. Va anar a curanderos, a bruixes que li tiraven les cartes, es va confessar a la parròquia. Res. Fins i tot va presentar una querella a la fàbrica del despertador. I el món sencer es va fer un fart de riure. Molts mesos després del primer dia alarmat, esperant a la carnisseria, amb el número de tanda a una mà i amb l’altra mà al front, aguantant el ring-ring, li va passar una cosa extraordinària. Un noi que també esperava li va dir que què li passava, que si es trobava bé. Ella va dir que no gaire, però que era igual. I ell, insistent, que què li passava, que si la podia ajudar en alguna cosa. I ella que res, que era la del despertador ficat al cap, au, ja està, ja ho havia dit, la que tothom prenia per boja, ¿content? El noi va quedar meravellat. Li va dir que estava encantadíssim de conèixer-la, que frisava per trobar-la, per trobar algú que se sentís com ell. ¿Com tu? Sí, jo tinc el mateix problema que tu. Amb la diferència que la meva alarma, en comptes de fer ring-ring, fa mec-mec. I creu-me, no sé si és més empipador el so de la i o el de la e oberta... Extraordinari. Algú com ella. Van quedar un parell de vegades per compartir penes i a la tercera vegada la distància física que havien mantingut en les dues anteriors es va escurçar. Quan el nas d’ella havia atrapat el d’ell, i podia sentir el seu alè que li amanyagava la galta, va sentir, també, un lleu mec-mec mec-mec mec-mec. I ell, alhora, va apreciar el ring-ring ring-ring ring-ring. Increïble, insòlit, fantàstic, sublim. L’alarma els va precipitar a fer l’amor desmesuradament, el compàs ring-mec ring-mec ring-mec va resultar ser precís, la compenetració perfecta, una compenetració inèdita fins llavors per cap dels dos. L’alarma era útil, l’alarma era arma sexual poderosa, l’alarma era, al llit, valuosa. L’alarma no pararia mai; s’havia instal·lat dins els seus caps i insistia sense aturador raspant el front, i s’hi estava, orgullosa d’haver trobat un terreny idoni. Però afavoria l’amor, i l’amor tot ho alleuja.

De portes endins

Pots comprar el llibre De portes endins aquí